Les formigues que ens ensenyen a protegir-nos

El tema de l’autoprotecció és un afer realment complex. Cal saber bastir un sistema de gestió complet i adequat, amb la pressió afegida que no ens podem permetre cap no-conformitat que ens ajudi a afinar posteriorment el sistema, ja que les conseqüències d’un incident, per mínim que aquest fos, ja podrien ésser inassumibles.

Certament, el rol que tenen els simulacres d’emergència és fonamental. A través d’ells podem preveure si els medis disponibles podrien ser suficients, si les persones tenen les seves responsabilitats interioritzades i aquestes són practicables, si les rutes d’evacuació o els punts de trobada són oportuns, etc. Una informació veritablement valuosa.

Això no obstant, no podem perdre de vista que no és possible estar realitzant contínuament simulacres, ja que, per molt ben planificats que estiguin, suposen irremeiablement una molèstia per a les persones usuàries del recinte o instal·lació.

Una bona alternativa, doncs, seria trobar mètodes efectius d’investigació sobre comportaments en cas de pànic o d’optimització d’escapatòries per minimitzar els riscos.

És clar que no seria ètic que es simulessin escenaris per provocar el terror a éssers humans i emprar-los com a conills d’Índies.

Per això, a la Monash University de Melbourne (Austràlia) han usat formigues per aconseguir dades sobre el comportament de multituds en situacions de pànic.
L’equip de l’investigador Majid Sarvi ha fet servir repel·lent d’insectes perquè formigues argentines fugissin a través de diferents tipus d’estructures, sortides i models d’obstrucció.

Al final, es conclogué (com es pot veure en el següent enllaç: http://bcove.me/8143znhs) que aquests himenòpters escapaven més ràpidament dels dissenys en què les sortides es trobaven a les cantonades, en comptes d’aquells en què estaven al mig de les parets (que creen confusió a les masses en moviment).

Com s’ha actuat posteriorment, doncs, a partir d’aquests resultats?
Primer, mitjançant simulacions informàtiques que traspassaven aquests escenaris al comportament humà, s’ha confirmat que amb un plantejament estudiat dels edificis d’oficines, les estacions de metro o els estadis esportius, per exemple, es podrien alleugerir els temps d’evacuació.

Ara bé, els experts ja han advertit que, per molt que les formigues siguin animals socials com nosaltres, el seu comportament diferirà notablement del nostre (els insectes no es pararan a ajudar altres membres de la seva comunitat, per exemple, ni s’aturaran per recollir pertinences, ni la visió del dany aliè els saturarà totalment…).
Això fa que calgui anar amb peus de plom a l’hora d’extrapolar les valoracions d’aquests tipus d’experiments.

Per tant, tot i que la investigació és (com en tots els àmbits) necessària, de moment haurem de continuar confiant en una bona planificació de l’autoprotecció i en aquella cooperació tan humana que no ha de fer més que potenciar aquesta gestió en cas d’una indesitjada necessitat.